Un segle breu
Aquesta mostra proposa un recorregut cronològic per la Col·lecció MACBA des de 1929 fins a l’actualitat.
El 1929 Barcelona va acollir l’Exposició Universal, per a la qual Mies van de Rohe, en col·laboració amb Lilly Reich, va dissenyar el Pavelló Alemany o Pavelló Barcelona. Aquell mateix any, per iniciativa de Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé, es va fundar el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). André Breton va escriure el Segon manifest surrealista i, a París, un grup d’artistes abstractes amb Joaquín Torres-García i Michel Seuphor al capdavant va fundar Cercle et Carré. Va ser també el 1929 quan es va obrir a Nova York el Museu d’Art Modern (MoMA) i Virginia Woolf va publicar el seu assaig feminista Una cambra pròpia. Aquest és el context cultural amb què s’inicia la nova exposició, que inclou nombroses obres clau en un seguit de sales dedicades a les dècades o moments més significatius. Una mostra que, comissariada per l’equip del MACBA, posa especial èmfasi en les presentacions i experiències canviants de l’art al llarg d’aquestes nou dècades o «segle breu».
La presentació està pensada per explicar la història de l’art modern i contemporani a través de les perspectives particulars, polítiques i temes que la Col·lecció MACBA ha desenvolupat des dels seus inicis. A més, aquesta història es presenta específicament des de la perspectiva de Barcelona, de manera que dates com el 1929 i els episodis que es mostren a continuació tenen la seva arrel a la ciutat.
Comissariat per: Equip curatorial del MACBA
Sense anar més lluny el Pavelló Barcelona, un emblema del modernisme utòpic internacional, va ser el motiu que els artistes de la Bauhaus Josef i Anni Albers visitessin la ciutat. En diàleg amb l’obra dels primers artistes de la modernitat –Alexander Calder, Joaquín Torres-García i Alberto, entre d’altres– s’analitzen la transformació de Barcelona i el seu compromís amb la modernització.
Les sales següents aborden la Guerra Civil espanyola com una guerra també d’imatges i propaganda, així com l’aparició, després del conflicte, d’una nova generació d’artistes que n’explorava les seqüeles i les tensions de la dictadura mitjançant llenguatges divergents d’abstracció.
Les revolucions socials i polítiques que es van produir en l’àmbit internacional a la dècada de 1960 ocupen l’espai central del museu, amb obres d’artistes com Erró, Richard Hamilton, Herminio Molero, Ronald Nameth, Claes Oldenburg o Zush, entre d’altres. El pacifisme, el feminisme, el hippisme i altres moviments socials que preconitzaven una manera de viure diferent van tenir la seva expressió artística en l’art pop i la psicodèlia. Mentre que l’art pop manifestava l’entusiasme pel present i es recreava en la quotidianitat i l’espectacle, la psicodèlia mostrava el seu rebuig de la realitat i proposava fugir-ne modificant-ne la percepció. Avançada la dècada, l’acid pop o shocker pop va visibilitzar un viratge que qüestionava els valors morals del consum i, mitjançant una mirada cínica i crítica, feia evident el seu deteriorament.
L’impacte del feminisme des dels anys setanta i la política d’identitat a partir dels vuitanta s’explica mitjançant obres fonamentals com Inflammatory Essays (Assaigs inflamatoris), de Jenny Holzer, i King Zulu (Rei zulú) i Self Portrait (Autoretrat), quadres icònics de Jean-Michel Basquiat de 1986. Els anys noranta es presenten com un temps d’estudi dels temes de la memòria i els vestigis a través del cos absent, amb imponents obres escultòriques o instal·lacions d’artistes com Christian Boltanski.
Les últimes sales ens tornen al present amb els reptes de la humanitat a l’era de la globalització, el sistema capitalista, les relacions de poder desiguals i com els artistes han tractat els problemes de l’economia global. Alguns exemples són la sèrie Connexions globals (2007) de David Goldblatt, que aborda les diverses activitats del port i l’aeroport de Barcelona, i Mar Negro(2013) de Carlos Aires, una peça elaborada amb fustes provinents de restes d’embarcacions il·legals de migrants.
Històries de la ciutat, del seu passat i el present, s’entrellacen, per tant, amb els desenvolupaments significatius de la història de l’art modern i contemporani. Al costat de les obres més destacades, aquesta nova presentació de la Col·lecció MACBA en mostra d’altres de menys conegudes. D’aquesta manera posa de manifest la singularitat de la col·lecció en conjunt i facilita una visió crítica i no hegemònica de l’art modern i del projecte de modernitat. Amb el temps i en diferents moments, es duen a terme modificacions de major o menor abast en les obres exposades, que canvien per tal d’oferir una presentació més dinàmica i plural.
En caiguda lliure
La mostra fa servir la imatge de la caiguda com a metàfora de la transformació social en què vivim.
Dins el marc del programa Convocatòria de Comissariat, CaixaForum inaugura una nova exposició anomenada "En caiguda lliure", amb João Laia al capdavant. Es tracta d’un mapa polifònic integrat per diferents agències, organismes i narratives contemporànies, tot estructurat al voltant de l’acte de la caiguda. L’exposició vol analitzar de manera integrada diferents accions i narratives que estructuren el present i que constitueixen un mapa polifònic de la condició actual. La mostra utilitza el terreny de l’art com un fòrum en què es proposen diferents maneres de llegir i interactuar amb el món, amb la qual cosa demostra la seva pertinença a un camp social en constant evolució i proposa una immersió productiva en l’ara. Obrint-se al futur, "En caiguda lliure" s’aproxima al moment actual contextualitzant dinàmiques subjectives dins d’extensos moviments socials. Dins les sales hi trobareu obres creades des del 1969 fins ara, i recorre a l’abandonament dels acords de Bretton Woods el 1971 i la consegüent desmaterialització de l’economia com a esdeveniment decisiu que va definir la nostra contemporaneïtat.
Òpera
Caixafòrum.
L’òpera combina totes les disciplines de l’art i crea un llenguatge universal capaç de definir les ciutats des d’un punt de vista emocional, cultural, polític, social i econòmic.
Aquest és un viatge per vuit premièresals teatres principals d’Europa per entendre el context històric particular de cada òpera i la relació que té amb la ciutat. A més, el recorregut compta amb un sistema de so que ho converteix en una experiència immersiva.
Can Framis
Can Framis és el darrer projecte de la Fundació Vila Casas, inaugurat a Barcelona l’abril del 2009, on s'exposen al voltant de 300 obres, que daten des de la dècada dels 60 fins l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. A l'Espai A0 de Can Framis se celebren exposicions temporals.
Can Framis va ser una fàbrica de finals del s.XVIII, propietat de la família Framis, que amb el temps va perdre la seva activitat i es va convertir en el record de la indústria pròpia del Poblenou. Avui, com a Museu de Pintura Contemporània, és un racó per a la contemplació artística situat en el mateix districte, a la zona del 22@, que ha canviat la indústria per la innovació. La rehabilitació va ser realitzada per l'Estudi BAAS Arquitectes.
El museu disposa d'un servei educatiu que ofereix a alumnes d'escoles i d'instituts un seguit d'activitats i tallers. També realitzen visites guiades comentades per a adults i famílies, i visites dinamitzades adreçades a infants, adolescents i adults d'educació especial.
El Museu Can Framis acull el fons pictòric de la Fundació Vila Casas, que consta d'unes set-centes obres (entre les exposades i les que es troben al magatzem) d'artistes catalans o residents a Catalunya. La col·lecció és una visió àmplia de la pintura feta a Catalunya des dels anys seixanta fins a l'actualitat, sota la mirada personal del seu col·leccionista Antoni Vila Casas i amb la voluntat de ser mostrada a la ciutat.
Casa Garriga Nogués
La sala Fundación MAPFRE Casa Garriga Nogués va obrir les portes a la tardor del 2015. Al llarg de la seva trajectòria, i en diversos períodes i tipus d’activitats, hem comptat amb continguts rellevants d’origen català, i hem col·laborat amb algunes de les principals institucions culturals de Catalunya. Un cas recent i destacable és la col·laboració amb el MNAC el 2011 per a la mostra L’esplendor del romànic, amb la qual, per primera vegada, es presentava a Madrid l’excepcional col·lecció de romànic català del museu. K’obertura d’aquesta sala consolida aquesta trajectòria.
La Sala es troba situada a la Casa Garriga Nogués, al bell mig de l’Eixample barceloní, un aparador en el qual la burgesia barcelonina de finals del s. XIX i de principis del s. XX mostrava, a través de l’arquitectura, l’esplendor adquirida. En aquest magnífic edifici, construït el 1902 per l’arquitecte Enric Sagnier, es barregen el rococó, el neoclassicisme i el Modernisme.
Avui, la Casa Garriga Nogués acull un espai d’exposició modern de 2.700 m2 en el qual es programem exposicions enfocades als inicis de la modernitat pictòrica (1850-1950) i als grans mestres de la fotografia.
Tocar el color
Sense ànim exhaustiu, però des d'una perspectiva internacional, aquesta exposició proposa analitzar el lloc de l'pastís davant de la venerable pintura a l'oli, així com les raons que van portar a diversos artistes dels segles XIX i XX a recórrer a aquest mitjà i reivindicar-lo. Articulada en 10 seccions cronològiques, la mostra posa en relleu els principals moments i les màximes figures de el renaixement de l'pastís a la primera modernitat, un moment que va convertir aquesta tècnica en un art per dret propi.
La mostra, produïda per Fundació MAPFRE, està composta per 98 obres de 68 artistes i ha estat possible gràcies a el suport dels més de setanta prestadors, tant institucions com col·leccionistes particulars, que amb gran generositat han accedit a prestar obres d'una qualitat extraordinària.
Editorial Montaner i Simón
L'Editorial Montaner i Simón va ser una de les editorials més importants de Barcelona. Tenia la seu en un edifici industrial de finals del segle XIX, obra de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, actualment ocupat per la Fundació Antoni Tàpies. L'edifici va ser projectat el 1879 i construït entre 1881 i 1885per a allotjar l'empresa editorial que li dóna nom, que havia estat fundada a Barcelona l'any 1861 per Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simón i Font.
L'edifici està situat al carrer d'Aragó, 255, al barri de l'Eixample de Barcelona. La seva façana es considera la primera de l'Eixample de Barcelona a combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà
Catalogat des de 1977 com a Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser restaurat i adaptat entre 1987 i 1990 pels arquitectes Roser Amadó i Cercós, i Lluís Domènech i Girbau per a reconvertir-lo en la Fundació Antoni Tàpies.
"Teatre"
A través de pintures, dibuixos, gravats i material documental divers, aquesta exposició mostra per primera vegada la relació que Antoni Tàpies va tenir amb les arts escèniques. Inclou diverses formes de col·laboració o d’evocació del món de l’espectacle, i atorga un paper destacat als dissenys escenogràfics que Tàpies va concebre. Aquests projectes tenen continuïtat amb la resta de la seva obra, atès que s’hi troben els mateixos materials i bona part de les imatges que li interessen. Però, en prescindir de les al·lusions espacials pròpies del llenguatge escenogràfic tradicional, són més radicals en el seu plantejament i en la seva capacitat d’evocació.
Entre 1961 i 1989 Antoni Tàpies va realitzar cinc escenografies. Amb les tres primeres, Or i sal (1961), Semimaru (1966) i L’armari en el mar (1978), Tàpies se sumava als esforços de renovació del teatre català que, després de l’envestida del franquisme, tenien com a objectiu connectar amb la modernitat i equiparar-se amb l’escena europea. Johnny va agafar el seu fusell (1989), ja en democràcia, es va estrenar al Mercat de les Flors, un dels primers centres de titularitat pública dedicats a les arts escèniques. I L’Éboulement (1982) feia part d’una experiència teatral que es desenvolupava en espais alternatius de París.
La relació de Tàpies amb el teatre, però, no se circumscriu només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Així, es fa referència a les col·laboracions en les primeres posades en escena de peces de Brossa, i a la participació en sessions privades de cabaret en domicilis particulars. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es fa palesa la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.
L’exposició també inclou una tria d’obres de Tàpies coetànies i properes a les seves col·laboracions escenogràfiques, pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre. El parentiu entre aquestes obres i les col·laboracions teatrals corroboren el fet que Tàpies es va mantenir dins dels paràmetres de la seva personalitat artística.
