Definició del mitjà i trets distintius.
Un còmic o historieta il·lustra és una narració realitzada mitjançant una seqüència d'imatges o il·lustracions juxtaposades de forma deliberada, que tenen com a objectiu transmetre una història o qualsevol informació al lector i provocar una impressió estètica. Per fer-ho, els autors de còmics utilitzen tot un seguit de recursos gràfics.
-
La trajectòria, un seguit de línies que marquen el recorregut del desplaçament d'un personatge o objecte de l'escena per l'interior de la vinyeta, segons el traç es pot endevinar si és una trajectòria desenvolupada de forma lenta, ràpida, directa o sinuosa.
-
L’impacte, que simbolitza el xoc d'elements i que generalment es representa com una expansió de línies que es dispersen en forma estrellada i irregular dins de la qual es produeix l'acció. Pot acompanyar-se d'estrelles o núvols de pols i fum. També s'hi poden plantejar onomatopeies que facin més sonor l'impacte.
-
Els núvols de pols. Es solen utilitzar situats darrere d'un element que es mou a gran velocitat per indicar aquesta velocitat.
-
Les estrelles. S'utilitzen per representar cops, xocs, o atordiment. Si s'ha rebut una pallissa també es representa gràficament com un seguit d'estrelles i planetes donant voltes al cap en cercles concèntrics.
-
El moviment repetit, consisteix en la repetició de línies de contorn més o menys completes, al costat oposat al sentit del desplaçament. És la manera de representar moviments com flexions, girs ràpids, cops de puny, etc.
-
La tremolor, línies al voltant d'un personatge o element que segons si estan dibuixades de forma impetuosa o tremolosa, simbolitzen desequilibri, por o nerviosisme.
Història del còmic.
La història dels còmics segueix diferents camins a les diferents cultures. El còmic europeu, amb l'antecedent dels cicles morals del caricaturista anglès William Hogharth, que desenvolupava la carrera d'un personatge en una desena de gravats, es fixa en l'obra del franc-suís Rodolphe Töpffer i la seva Histoire de M. Jabot, publicada el 1833, que varen seguir uns altres sis àlbums. El seu Assaig sobre fisonomia de 1845 és considerat com el primer text sobre teoria del còmic.
El desenvolupament del còmic a Europa es va produir gràcies a les revistes clàssiques setmanals o mensuals. Així, el novembre de 1830, la revista francesa Le Caricature inauguraria la tradició contemporània de la caricatura política llançant una campanya contra Lluís Felip d'Orleans «El Rei Burgès» per mitjà d'imatges satíriques de creadors de la talla de Daumier o Gustave Doré. El testimoni de Le Caricature seria recollit per Le Charivari, que expurgà la crítica política a favor del motlle de simple revista d'humor.
Historieta còmica de Tomàs Padró, publicada a La Flaca, el 8 de maig de 1870.
Inspirada en Le Charivari, la revista britànica Punch Magazine (1841) va ser el motor de l'expansió mundial del còmic. De periodicitat mensual, Punch es dirigiria a un nou sector recolzat també per la revolució social i industrial: la infància. A la novetat del projecte de Punch s'uniria una reconeguda qualitat de la mà d'il·lustradors com John Tenniel, conegut per les il·lustracions d'Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll.
El model de Punch fou imitat a tot el món. A Alemanya donaria lloc a Fliegende Blätter (1848), en el qual debutaria l'excepcional Wilhelm Busch, autor d'un dels còmics més avançats del seu temps, Max und Moritz (1865). Al Japó va sorgir Japan Punch (1862). I el que tingué més transcendència als EUA inspiraria les revistes Puck (1871), Life i Judge, veritable camp de proves del còmic de premsa en què varen començar, entre d'altres, Richard Felton Outcault i George Herriman.
A Espanya la rèplica vindria de la mà de revistes com La Flaca, de caràcter satíric, centrada en les caricatures i historietes de tipus polític i publicada a Barcelona entre el 27 de març de 1869 i el 3 de març de 1876.
El còmic japonès o manga, com es coneix avui dia, no es va consolidar fins després de la Segona Guerra Mundial gràcies a la tasca pionera d'Osamu Tezuka, tot i que autors com Hokusai són considerats precursors del manga.
Un grup d'experts reunits al Salone Internazionale dei Comics a Lucca (Itàlia) varen fixar com a data de naixement del còmic el 16 de febrer de 1896, dia de la publicació de la tira de premsa The Yellow Kid and his new Phonographde Richard Felton Outcault en el New York Journal. Aquesta tira fou la primera a combinar l'organització del seu discurs en seqüència d'imatges i la integració de la paraula mitjançant globus. En coincidència, aquest mateix any, la revista anglesa Comic Cuts va establir el nom pel qual és coneguda aquesta forma artística.
L'ús dels globus per al text no s'introduiria en el còmic europeu fins al 1908 amb Les pieds nickelés de Forton i no es generalitzaria fins després de la Primera Guerra Mundial amb Zig et Puce (1925) d'Alain Saint Ogan. Fins llavors, els còmics europeus col·locaven els texts al peu de la vinyeta.
La vinyeta. Formes i grandàries. Planificació. Composició. Perspectiva.
La viñeta es el margen que encierra o contiene una escena de la historieta. A pesar de que la mayoría son cuadrados o rectangulares, no todas las viñetas lo son. A continuación se explican los tipos de viñeta:
Viñeta Cerrada:
Ocupa toda la hoja, como una plantilla de cine.
Viñeta Abierta:
El dibujo se sale de los bordes, creando la sensación de espacio.
Viñeta Ortogonal:
Se encuentra de manera horizontal en la página de la historieta.
Viñeta Diagonal:
Se encuentra en forma vertical en la página de la historieta.
Viñeta Interior:
Se encuentran viñetas dentro de una viñeta, mostrando un hecho que ocurre al mismo tiempo.
Viñeta Exterior:
El dibujo se encuentra sin bordes que lo rodeen, es decir, sin viñetas.
Viñeta Decorativa:
El marco y el espacio se usan para decorar.
Viñeta psicológica:
Crea sensaciones en el lector, haciéndole comprender la situación.
Viñeta Macroviñeta:
Es el conjunto de varias actividades de la historieta.
Viñeta Rota:
Existen dos tipos, una clase es donde una imagen se parte como un rompecabezas, mientras la otra clase un dibujo está encima de las viñetas.
Cartela:
Es un cuadro donde aparece la voz del narrador.
Els personatges. Expressions facials i moviment del cos.
En els dibuixos cal indicar més o menys clarament l'estat d'ànim i el temperament dels personatges. El temperament s'indica sobretot amb la configuració de la cara. L'estat d'ànim s'indica amb l'expressió de la cara i amb el moviment del cos. Jugar amb el color i amb la llum, amb les ombres, pot ajudar a donar una millor expressivitat als personatges.
Els recursos per representar les expressions de la cara s'estableixen seguint uns criteris acceptats per tothom. Per exemple:
ALEGRIA - Direcció ascendent dels trets de la cara.
POR / PÀNIC - Ulls desorbitats. Boca molt oberta. Celles aixecades.
SORPRESA - Trets arrodonits: ulls i boca oberts. Celles arquejades.
TRISTESA - Direcció descendent dels trets de la cara.
SUPERIORITAT - Els ulls tendeixen a tancar-se. Els trets de la cara es corben en sentit descendent.
SERENITAT - Trets amb tendència a l'horitzontalitat. Expressió neutra.
Això, però, és orientatiu. Cada autor ho recrea a la seva manera. A més, combinant els trets d'aquestes expressions se n'obtenen d'altres.
La intensitat de les expressions es pot accentuar amb determinats signes visuals: gotes de suor (por, fatiga,calor...), línies tremoloses (fred, temor...), llamps (còlera, ràbia...), llàgrimes (plor, riure...) i altres.
Els textos i els símbols gràfics.
A vegades un dibuixant necessita representar un personatge molt enfadat que s'ha quedat sense paraules, o potser no vol escriure les paraulotes que diu... En els còmics és un recurs molt usat representar aquestes situacions i moltes altres amb uns signes especials: bombes, ganivets, espirals, estrelles, lletres xineses, núvols que exploten, calaveres...De vegades es dibuixa la traducció "literal" d'una frase feta. Per exemple, "veure les estrelles" representa dolor. Un interrogant representa una frase interrogativa i una exclamació tota una frase exclamativa.
Per indicar que hi ha moviment, cops, o xocs, els dibuixants de còmics es valen de ratlletes, núvols o altres elements...
Onomatopeies: Són representacions de sons o sorolls mitjançant lletres. Els còmics s'han vist obligats a incorporar gran nombre d'onomatopeies per explicar un univers acústic que en el dibuix és inaudible. Per augmentar-ne l'expressivitat, les onomatopeies han rebut un tractament gràfic privilegiat, de gran vistositat i tamany. És un recurs molt utilitzat per la seva força visual, i sovint omplen per sí mateixes una vinyeta.
El muntatge. Transicions entre vinyetes. Les el·lipsis. El procés de realització.
La producció del còmic
Tradicionalment, la indústria del còmic ha requerit un treball col·lectiu, en el que s’ha produït una especialització dels propis historietistes. Es distingeixen:
Dibuixant: La seva tasca consisteix en la realització de l’esbós, llapis final i a vegades l’entintat.
Entintador: L’entintat consisteix a realitzar una pàgina en blanc i negre a partir d’una altra prèvia, denominada llapis final, amb l’objectiu d’aconseguir una imatge neta i fàcil de comprendre visualment, marcant els detalls que en llapis final no es poguessin apreciar i, a més a més, facilitant la posterior aplicació de color. L’entintador, és un altre artista que pot donar, en aquest procés, nova càrrega visual a l’obra del dibuixant. Un mateix llapis final, entintat per diferents entintadors pot donar com a resultat obres completament diferents i personals.
Retolador o Retolista: La retolació pot fer-se per ordinador o a mà, encarregant-se de la mateixa el propi dibuixant o un professional especialitzat. Té amples possibilitats com a mitjà expressiu. En la retolació a mà, acostumaven a seguir-se els següents passos: Primer traçaven una pauta a llapis perquè les lletres es mantinguessin a un mateix nivell; després escrivien els textos, amb majúscules, reforçant la lletra dels encapçalaments. Quan hi havia exclamacions carregaven la tinta per tal que destaqués.
Colorista. És qui aplica el color als còmics. Als setanta, aquest element va ser revalorat gràcies a Richard Corben. Actualment se’l considera com una part fonamental, recorrent majoritàriament a l’ordinador.